Benvinguts al primer projecte de la Lua. Com família unida volem fer realitat el seu somni, i creiem que aquest no n'és un ni injust ni desgavellat.
Vivim en una societat en la qual a les dones ens ensenyen a parir a l'hospital. On ens conten que aquesta és la millor opció i la de menor risc. En canvi, la vivència que vam tenir amb la nostra primera filla no va ser tal, i si vols més detalls no dubtis a llegir aquest post.
Per això mateix, després del trauma que va causar la separació durant cinc dies amb la nostra petita Índia, hem decidit que en aquesta ocasió fariem el que el cor ens dicta. Dic en aquesta ocasió perquè amb la primera ja ens vam plantegem parir a casa, el problema emergeix quan el sistema no contempla les despeses d'aquesta gestió i la família ha de buscar diners on no n'hi ha (sí, som una família de treballadors pagant lloguer a Barcelona... ja es poden imaginar).
Com hem arribat fins aquí? Amb el temps, com a mare, em vaig posar a investigar, la curiositat sobre el que va passar amb l'Índia em podia... Així que em vaig trobar amb el terme violència obstètrica, i aquí em vaig adonar de que no vaig ser l'única, ni seré l'última a sofrir les calamitats d'un sistema sanitari precari. No vull etiquetar només al públic... perquè hi ha massa informació tant de dones com de professionals que avalen que aquestes calamitats també es viuen en el sistema sanitari privat (fins i tot sent en aquest més violentes).
Llavors la meva pregunta es va transformar en quelcom més profund... com hem arribat a l'omissió del moment més important i personal de la dona i el seu bebè? Aquí és on comença l'interessant. Resulta que nosaltres, les dones, temps enrere ens reuníem per a parir. Érem tribu, coneixíem els nostres cossos i el seu abast. Tot aquest coneixement va ser esborrat a través d'un potent moviment social en el qual es donava impuls a la por, d'aquesta manera les dones que posseïen el coneixement necessari per a apoderar a unes altres van ser esborrades del mapa (per sort no totes). I es va implantar el sistema mèdic actual. On una dona embarassada passa de ser una dona sana a una pacient. On els seus desitjos no són escoltats i el seu físic es manipula sense cap pudor per a treure a la criatura del seu interior. Per sort, no tots els professionals tenen el nivell de no sensibilación necessari per a ser partícips d'aquest sistema.
És aquí on trobem a llevadores conscienciades, sabedores d'aquests ancestrals rituals i del més actualitzat estudi científic sobre el naixement. Dono gràcies per que existeixin. I gràcies per la seva vocació. D'aquesta manera, dones com jo, que hem sofert el pas d'un mal atès part per l'hospital, o dones conscients que així ho desitgen, poden parir a casa seva, amb la calma, la tranquil·litat i la sensació de comfort que els hi aporta la seva llar.
Perquè és precisament això el que necessita la dona per a parir: intimitat.
Parir a casa és abans de res una decisió. Una decisió presa per la dona, i també per la seva família. Una vegada arribats a aquest punt toca el moment d'informar-se sobre les possibilitats en el seu entorn local.
Per a això el més important és saber a quant temps es troba l'hospital més pròxim (en cas d'emergències) i triar l'equip adequat de professionals perquè assisteixin al meravellós esdeveniment del naixement.
Com saber qui són les indicades? Aquesta decisió alberga moltes variables: títols, experiència, proximitat, retribució... Per a nosaltres la crucial va ser el feeling. En tractar-se d'un moment tan íntim és important que puguis sentir-te a gust amb les persones que us envoltaran.
Nosaltres hem triat a les llevadores de La Flor de la Vida, Chiara&Gaia. Simpàtiques bessones amb la mateixa vocació que ens han fet sentir que sí que podem des del primer moment.
Aquest projecte va dirigit sobretot a coneguts de la família. Persones que ens coneixeu, que sabeu com som. Alguns ja coneixíeu la història de l'arribada de l'Índia, uns altres no. És normal, en general aquestes experiències solem guardar-les per a la intimitat més profunda, perquè suposen sentiments massa potents per a poder ser expressats en un moment tan màgic i fràgil com és l'arribada del teu primer bebè.
D'aquí la importància de sortir de l'armari. D'expressar i buscar solucions creatives als problemes que ens afligeixen. Per a nosaltres un segon part hospitalari suposa tot un món (en el nostre cervell s'activen memòries que succeirà el mateix, encara que no acabés sent així).
Davant aquest escenari hem decidit actuar, solucionar des de l'harmonia i acceptar amb decisió i coratge el fet de parir a casa. Sabem que serà tot un esdeveniment que recordarem durant tota la nostra vida, per això, si formes part del projecte, seràs una gran aportació a un moment de vital importància per a la família, i t'estarem agraïdes per a tota la vida.
Experiència prèvia no tenim. És el nostre primer part a casa. Hem estudiat molt, llegit, observat i canalitzat que no és un pas fàcil i que a més comporta assumir riscos, però estem preparades. Sabem que valdrà la pena.
Comptem amb l'expertíssim equip de La Flor de la Vida i sobretot amb el teu suport financer.
Gràcies.
bibliografies interessants sobre el tema:
Pariremos con Placer, de Casilda Rodrigáñez.
Parir, de Ibone Olza.
Oxitocina, de Kerstin Uvnas Moberg.
Mi embarazo y mi parto son míos, de Marta Busquets.
Nacimiento y la evolución del homo sapiens, de Michel Odent.