¿Com parlar d'una campanya que no hauria d'existir? ¿Com parlar d'un projecte que neix del dolor personal i familiar, però que se sent la necessitat de dur a terme cap allò col·lectiu? ¿Com parlar de l'ús del crowdfunding en la recuperació de la memòria històrica?

Abans de plantejar aquest article, vàrem parlar amb l' Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica per a conèixer la seva opinió i foren ferms en el seu punt de vista: tota iniciativa relacionada hauria d'estar subvencionada per l'Estat. Lamentablement, no és aquest el cas en l'actualitat. Per aquest motiu, després d'una reflexió interna, vàrem convidar a dialogar a dos col·lectius que sí que havien arribat a alguns dels seus objectius després de llançar sengles campanyes utilitzant la nostra plataforma. Volíem que dialoguessin lliurement i sense embuts.

Aquestes dues campanyes i els seus respectius col·lectius són La Intervención en la Fosa de Parasimón, de l' Associació de Familiars i Amics "Fosa de Parasimón" i Denunciando al Torturador, de La Comuna Presxs del Franquismo.

Per a la nostra alegria, els col·lectius van acceptar, posant-nos en contacte amb Toño (Parasimón) i Ana (Presxs del Franquismo). Així, vam disposar un espai virtual on es trobessin i poguerem escoltar la seva experiència.

Toño: Bé. Nosaltres vam iniciar el projecte com una tasca familiar, que no era altra que recuperar les restes del meu avi, que estava en una fossa comuna. El meu avi i altres companys. La idea era partir d'un projecte familiar i donar-li un contingut més cívic, més social. Perquè un risc que tenen totes aquestes iniciatives és el d'acabar privatitzant el que pensem ha de ser una tasca pública i col·lectiva.

Per això, a part de necessitar finançar el projecte (les persones que hi participen són voluntàries, però tot acte d'exhumació té unes despeses derivades ineludibles), el que volíem era involucrar la societat civil i que així ho acollissin un altre tipus de persones, altra gent ... i aprofitar també per denunciar la inacció de l'Estat. L'oblit de les seves obligacions envers els ciutadans d'aquest país que estan enterrats injustament en unes fosses.

Aquestes eren les tres potes que cobria el projecte: finançar, implicar i denunciar.

Ana: És cert que en la nostra missió no hi ha la d'exhumar a ningú ... però seguim una mateixa línia al final. Hi ha hagut una sèrie de fets que no han estat investigats per com s'han fet les coses en aquest país i que s'estan finançat a través de persones particulars quan hauria d'estar investigat directament per l'Estat. Per aquest motiu ja hem fet dues campanyes.

Una sobre Billy el Niño, campanya amb una contundència força important com es va poder veure en els mitjans. Ara estem amb Martín Villa, el responsable polític de l'anterior cas, com es va poder veure després. Mai va ser jutjat i aquesta és la nostra missió: que la societat sàpiga el que ha passat i que a partir d'aquí es prenguin mesures. El nostre treball va cap a l'objectiu que es sumi gent a aquesta idea. Una mostra que estem en el mateix camí, és que vosaltres (referint-se a "Fosses de Parasimón") esteu també a la Querella Argentina.

Toño: Sí. Els resultats sobre l'exhumació a Parasimón seran presentats en aquesta querella. Ja vam anar a declarar al consolat d'Argentina a Madrid quan va venir Carlos Slepoy (president durant 10 anys de l'Associació Argentina Pro Drets Humans). La nostra intenció és que el Ministeri de Justícia, com a part de l'Estat, assumeixi la seva responsabilitat. Tots els convenis internacionals obliguen a certes coses, i nosaltres considerem que l'Estat no vol actuar.

Ana: Així és. Fa alguns mesos, a l'octubre, crec, va venir Fabián Salvioli, relator especial de l'ONU sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Ens va informar que hi ha més de 9000 denunciants en la querella judicial argentina. Aquí anem fent passets: la querella contra Billy el Nen, per exemple, ja està admesa.

Toño: Cert. En el cas de Parasimón, a Astúries, hi ha prop de 300 fosses ... la majoria es perdran i ningú assumeix cap responsabilitat. Perquè nosaltres... nosaltres fem una cosa que no volem fer. Jo no tinc cap interès a anar amb un pic i una pala a buscar el meu avi. Això ho ha de fer l'Estat. Perquè no criden a Martín Villa i el fan declarar? No té per què haver-hi unes persona darrere insistint quan es tracta d'una qüestió de justícia normal i corrent. En aquesta circumstància havia l'opció de demanar diners a la gent propera, que no ens semblava la manera, o tirar-nos a la piscina del crowdfunding. Perquè, per a nosaltres, era una cosa que no teníem ni idea de com funcionava. Per dir-ho d'alguna manera, el nostre error va ser ser poc ambiciosos. No ens imaginàvem que la resposta havia de ser la que va ser: vàrem recaptar els diners que necessitàvem molt abans i molt més fàcilment del que pensàvem.

Ana: És cert que tots dos projectes estaven en campanya, amb la primera ronda de finançament ja finalitzada, quan es va estrenar El Silencio de Otros. L'èxit del metratge podria haver ajudat, tot i que no va fer falta, doncs a nivell de mitjans de comunicació, tant afins com generals, la campanya de Billy el Niño es va moure molt bé i vam rebre sol·licituds de més de 25-30 mitjans cada vegada que comunicàvem un avanç.

Toño: Per a nosaltres va ser molt emocionant la resposta. De gent que deia que anava a donar-nos suport i ho va fer. De gent que no coneixes i t'envia la seva aportació i afecte... En breu impulsarem una nova exhumació, aquest cop no per crowdfunding sinó pressionant a l'Estat perquè la faci, donant-los tot el necessari a nivell d'informació. Volem aprofitar que acaba de sortir una nova Llei de Memòria Històrica a Asturias i que tenim la col·laboració de la Universitat del País Basc amb les tasques d'anàlisi d'ADN. Hi ha molta feina per endavant i volem implicar a l'Estat. Volem agrair l'ajuda que sí hem rebut, d'IU de Gozón, IU de Asturias, Comisió Memòria-IU d'Aller, PSOE de Lena i Compromisu per LLena, entre d'altres. Però tot és tant intricat, cal demanar permisos i dur a terme tants processos administratius...

Ana: Jo crec que l'objectiu és crear moviment. Així, entre unes i altres, al final, aconseguir que ho assumeixin ells. La idea és fer una incidència política en tot allò que considerem hauria d'entrar dins de la justícia i de la memòria. Abastar tots aquells aspectes que haurien d'estar solucionats per l'Estat i no per les entitats o la ciutadania...

Si vols saber com va seguir la resta de diàleg, et convidem a visionar aquest i altres talls que anirem penjant en pròximes actualitzacions en aquest mateix article.

Des de la Fundació Goteo, veiem que aquest mateix objectiu de crear moviment passa no només amb la Memòria Històrica sinó amb altres projectes cívics, com en la campanya #LibertadParaInformar, on van fer una crida a compartir solidària i responsablement la sanció econòmica imposada a Clemente Bernad i Carolina Martínez per investigar misses de clar caràcter franquista celebrades a la cripta del Monument als caiguts de Pamplona. Quin va ser el resultat? Van reunir en només 3 dies! els 5489 € necessaris per pagar la totalitat de la multa. Increïble, esperançador i inspirador.

En ells, com en aquest, la ciutadania s'organitza, llança la seva campanya (que nosaltres anomenem "d'incidència política") i així moltes vegades el sector polític acaba "havent" de fer cas quan veuen el suport que han aconseguit aixecar. Veiem com es genera la pressió que posteriorment porta al canvi. Creiem que cada un d'aquests passos deixa una Petjada Democràtica que ens permet seguir avançant cap a la societat que volem i mereixem. Aviat us expliquem més sobre les Tres Empremtes que anirem impulsant desde Goteo: Petjada Social, Petjada Democràtica i Petjada Ecològica.

Per acabar, volem donar-vos les gràcies a tots dos col·lectius per la vostra col·laboració i confiança. És un plaer treballar en veure com canvien les coses. Com es lluita. Seguim!