Aquest projecte no implica un entreteniment o una diversió. Es tracta d'un treball que compromet a qüestions fonamentals de la relació de l'ésser humà amb el llenguatge. Per tant amb altres éssers humans i amb si mateix. La nostra pràctica ha començat sent artesanal. No volíem res mediàtic sinó alguna cosa que afrontés directament el símptoma i el problema concret que ens van dirigir a la primera convocatòria:
La primera comunitat transitòria del EVQ va néixer l'any 2013 quan alguns veïns d'un barri de Barcelona van sol·licitar un servei que ningú sabia què era: demanaven un lloc per parlar. Es queixaven d'estar molt sols o sense ganes de viure i de rebre per això diagnòstics de diverses malalties i excessos de medicació o també paraules o consells, entreteniments o propostes que no els interessaven. Hi participaven d'una associació de veïns i van decidir parlar d'això que semblava difús, parlar lliurement d'aquesta incomoditat que sentien. El director d'un casal de barri va buscar algú per oferir-los alguna cosa. Es va començar un grup, lliure, de conversa i es va donar lloc a una experiència metodològica, ja que era necessari no només escoltar el que deien, sinó el desig que parlava allà, i després la vida i la realitat social que demanaven ser ateses.
La tasca dels primers grups i el treball de formalització d'una proposta metodològica que considerem molt diferenta és una cosa que estem comprovant i demostrant a cada pas, amb cada persona que rebem. Persones que surten d'una situació d'indefensió, malaltia, patiment psíquic: dones, joves, majors, immigrants, nadius i moltes persones que comencen a conèixer aquest servei tan particular.
Hem entrat en contacte fins i tot amb el cineasta Ventura Pons, i emergeix el desig de documentar aquesta experiència de vida, ens ha cridat l'atenció aquesta dimensió del treball d'aquest director de cinema que potser és poc coneguda.
Algú que rescata modes de vida i de paraula i a qui podeu veure en el nostre vídeo de presentació en el qual no hem volgut abusar de les imatges i la privacitat de moltes persones.
Ens consta la contemporaneïtat d'aquest projecte, ja que la vida de l'ésser humà es troba afectada en les seves relacions i és un problema que arriba a preocupar la pròpia Organització Mundial de la Salut o que decideix el Govern Britànic a crear un Ministeri dedicat a la solitud, per citar alguns exemples.
L'ajuntament de Barcelona ens dóna una part del suport que necessitem i ens demana que treballem per buscar més suports.
Per això fem aquest crowdfunding, per anar a trobar persones que vulguin donar suport a aquest projecte que és ja una realitat en marxa. Ens veiem obligats a llançar una campanya i anar en recerca de mecanismes de difusió i finançament. Treballem per això, cada dia una mica més, en tant és aquesta una perspectiva ineludible per poder continuar i oferir aquesta oportunitat no només a la major quantitat de persones possibles sinó també a professionals i organismes, a diferents col·lectius o entitats.
Amb aquest projecte sol·licitem la vostra col·laboració econòmica amb la finalitat de poder continuar i donar-nos a conèixer.
L'Espai de la vida quotidiana és un tipus de lloc de vida que ofereix l'oportunitat de participar d'una comunitat transitòria i amb això una oportunitat per al tractament i la prevenció de diversos patiments que afecten l'ésser humà contemporani.
El llenguatge homogeneïtza els malestars però deixa a moltes persones (homes i dones, gent gran i joves, immigrants i nadius) sense paraules i exposades a diverses formes de precarietat (aïllament, formes de soledat, conflicte, precarietats subjectives i no només materials, aquesta forma de precarietat humana afecta pobres i rics).
Progressivament la nostra època ha optat per la instrumentalització del llenguatge. Implica circumscriure tota realitat humana a un llenguatge comprensible per a tots i que mensure i comptabilitzi cada aspecte de la vida. Però aquesta operació no es fa sense pagar un preu, en primer lloc el de deixar fora el més propi de la paraula de cadascú o allò que es fa difícil de reduir al llenguatge per a tothom. Aquesta operació, que pretén trobar respostes als símptomes de l'època, no només no aconsegueix acabar amb el patiment sinó que el multiplica i el fa proliferar.
Els grups EVQ són un lloc on persones de tota condició poden recuperar la seva paraula però també una mica del que és al seu dir però que ells no ho saben, que necessita una forma particular de dispositiu per entrar en joc.
L'experiència es realitza en el marc d'una comunitat el més plural possible -recreación d'una experiència de participació gairebé perduda-, i proposa a cada participant fer a través del grup una experiència de l'alteritat i un procés estrictament personal pel qual dinamitzar el que estava en-callat.
Cada grup realitza una sessió setmanal de conversa.
Un temps de convivència, temps en el qual tot canvia i es fa un procés personal. En algun cas algun grup fa un recorregut més complex, es tanca, es fa terapèutic, però en general es produeix una comunitat terapèutica de nova invenció, oberta al món i a la contemporaneïtat.
Al seu degut temps es produeixen invencions. Activitats inventades per les persones.
Un taller de cadires d'artesania que la gent gran ensenyen als joves i als nens.
Algunes activitats són fàcilment explicables, altres es tracten dels efectes de les enunciacions, de les sorpreses que canvien a les persones i les seves vides, canvis en la pròpia vida.
Cadascú fa el seu camí.
No es busca la novetat per una planificació.
Les trobades "Cadira a la fresca": van ser sortides a la plaça amb cadires: a la converses va passar una cosa, no van ser simples sortides sinó sessions grupals obertes, un acte que alhora va recuperar alguna cosa del passat i també va interrogar com parlem ara, com som els subjectes contemporanis, una sorpresa de diàleg que va sorprendre als seus participants.
Una característica particular de les sessions del EVQ és que no hi ha un tema o objectiu determinat sinó el de donar lloc al més propi del dir de cada un i això es produeix, donant a cadascun el temps que necessiti.
L'intervinent, la persona que realitza la conducció de la dinàmica és fonamental en tant pot permetre l'adveniment d'això que anomenem particular i en el límit absolutament singular.
Un taller tan pràctic: "Com fer una instalació elèctrica", realitzat per un veí que tota la seva vida s'ha dedicat a la feina d'electricista, fa córrer el corrent elèctric i el corrent de la vida.
L'experiència es realitza en diferents comunitats de barri de la ciutat de Barcelona.**
El EVQ incluye una apuesta metodológica que ofrece la participación en una comunidad transitoria donde ponerse en juego con algo que no entraba en lo que se podía pre-ver.
QUÉ DIRÁS implica un elemento absolutamente diferencial que hace de esta comunidad un juego donde el ciudadano considerado como sujeto de deseo tiene la oportunidad de descubrir su modalidad de protagonismo o de participación.
Hace posible una oportunidad abierta a las más variadas resonancias del hecho de hablar y hace posible por la apuesta de este juego el advenimiento de algo nuevo para el decir y para la vida.
Es una comunidad plural.
La pluralidad que se ejerce en los EVQ-Qué dirás no es cualquier pluralidad, compromete a las formas más sutiles de la diversidad humana.
Son objetivos de esta modalidad de encuentro y participación grupal: el lugar que reserva a la singularidad humana, la consideración en que se tiene a la temporalidad, el tiempo más particular de cada ser humano, y la apuesta y oportunidad permanente por un estilo de invención que no se rige por las expectativas de producción al uso.
Qué dirás va dirigido a todas aquellas personas que al participar de las sesiones grupales apuestan por jugar e implicarse en la comunidad transitoria.
Estos grupos y este juego ofrece PREVENCIÓN para la salud, para males mayores que son producto de la degradación de la vida por el sentimiento de ser un desecho para la sociedad, se equivocan quienes creen que eso está reservado solo para algunos.
Atiende al sufrimiento de mujeres y hombres que se consideran apresados por diversas circunstancias en muchos casos adjudicables a la época: incertidumbre, incomunicación, exceso de preocupaciones.
Atiende a personas mayores que quieren hablar de este callejón sin salida que los obliga a veces a parecer nostálgicas o demodés o a quedar fuera de juego dando lugar muchas veces a formas de degradación incluso de la memoria o del habla.
Atiende a la queja que puede oírse entre los jóvenes, que dicen necesitar una relación más estrecha con otras generaciones, que preguntan por la posibilidad de relacionarse con los mayores.
Y se ocupa sobre todo del muro del lenguaje: la abundancia de fórmulas, teorías, slóganes, un muro al que muchas personas no saben cómo horadar.
La motivación fundamental es precisamente poder ofrecer una experiencia de participación a través de la conversación. Una práctica sorprendente. Que parece obvia y que sin embargo se transforma en una aventura. Que produce encuentros y diálogos inesperados entre personas de diversas generaciones y procedencias y una alegría muy específica, muy inesperada. Que renueva la vida y las expectativas de vida (expresión polisémica, que habla no solo de la longevidad sino de la calidad de la vida).
La experiencia como tal comienza en el año 2013 y está vinculada a recursos metodológicos que combinan a diversas disciplinas: que se ocupan de las relaciones humanas y sociales, como son la sociología y la antropología; cuyo objeto es la relación del ser humano con el lenguaje, como es el caso de la lingüística, pero también de la semiótica y del psicoanálisis; diversas dinámicas grupales, como puede ser el psicodrama, sin obviar otras perspectivas vinculadas a la problemática de la salud mental.
Se ha recorrido un camino de grupos y personas hasta llegar a la propuesta metodológica hoy en plena fase de formulación, por su complejidad y la labor que implica.
La invitación que se produjo en equipo fue: "Si et ve de gust, agafa la teva cadira": En Catalán: si te apetece, coge tu silla.
"Coge tu silla"(agafa la teva cadira) consuena en esa lengua con: (agafa el què diràs) coge lo que dirás y que ha saltado como un pez sin saber si eres tú el pescador o el pescado.
Coge lo que dirás y que es nuevo porque no sabías que lo ibas a decir:
a veces nos enfrenta a escuchar lo que no queríamos decir y otras veces nos sorprende con esa capacidad del decir que nos habla y nos provee de un horizonte del que permanecíamos en un desconocimiento.
Participan de este proyecto en este momento 3 personas
La persona responsable de la propuesta y dos personas que comienzan a participar como colaboradores intervinientes
Esta iniciativa cuenta con el apoyo de espacios y aulas en algunos Casales de barrio de la ciudad de Barcelona.