Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar la teva experiència i els nostres serveis, analitzant la navegació al nostre lloc web. Si continues navegant, considerarem que dones el teu consentiment per al seu ús. Pots obtenir més informació al nostre apartat Política de Cookies
Has d'iniciar sessió per poder interactuar amb la comunitat de Goteo
Seguim al peu del canó, que això encara no ha acabat i ens encantaria tenir una experiència al voltant de l’escriptura encara amb més impacte.
Diuen que la funció de l’escriptura és la perpetuïtat de la paraula al llarg del temps. Aquest és precisament el nostre objectiu ara: permetre que els processos terapèutics de les dones participants al taller, íntims tot i que compartits amb un grup reduït, esdevinguin paraula escrita i eina per a que altres dones s’encoratgin a iniciar el seu alliberament del cercle de violència masclista. Per això volem fer realitat la publicació d’un nou llibre, un segon ‘Ni prínceps ni perdius’ que no tindrà res a veure amb aquest perquè seran noves veus en primera persona.
Volem també recordar avui, en el 150 aniversari del seu naixement, a una poderosa escriptora i periodista (la primera dona professional d’aquest àmbit a Espanya i corresponsal de guerra), lluitadora pels drets de les dones i, malauradament, censurada per la dictadura franquista fins al seu oblit: Carmen de Burgos (Colombine). Us recomanem la breu biografia que li va dedicar el blog Mujeres en la historia, un bon espai a internet que recupera la memòria perduda de moltes figures femenines: http://www.mujeresenlahistoria.com/2014/12/una-escritora-llamada-colombine-carmen.html
I, extret de l’ampli i contextualitzat reportatge que li van fer al Yorokobu fa un any, us deixem un fragment d’una de les novel.les de Carmen de Burgos, La malcasada (1923):
—No seas tonta, Dolores, y no te abatas así —solía decirle—. Yo comprendo que es triste que tu marido no te atienda como tú te mereces y ande por ahí con querindangas. Pero no sabes tú lo que hacen otros. Después de todo nada te falta en tu casa, y no se mete contigo. Créete que lloras sólo con un ojo.
Dolores asentía. ¿A qué quejarse? No pudiendo ser dichosa se conformaba con verse libre de las caricias de su marido. Era aquello lo que buscaba con el divorcio. Le bastaba con poseer el dominio de su cuerpo, con no tener que envilecerse en una unión sin amor; con no verse obligada a cumplir aquella obligación que las damas devotas llamaban el débito conyugal.
Era aquello la mayor monstruosidad con que emporcaba el matrimonio. Al verse libre de ella, pensaba en que verdaderamente era feliz.
Seguim recuperant la paraula de les dones. Ens ajudes?
Inicia la sessió per deixar un comentari
Canal 
